Plaça d'Octavià

Espai històric amb arbres imponents com xiprers de fins a 22 m, antigament lloc de fires i mercats. Els xiprers, longeus i resistents, són destacats.

Aquesta plaça, la qual mai ha estat edificada, era la separació física entre el monestir i la vila medieval. En aquest espai de trobada se celebraven les fires anuals i el mercat setmanal, i era també un espai estratègic de defensa. A partir del S. XVII la plaça s’anomena l’era dels Monjos, ja que s’hi feia l’operació de batre i el pagament del delme que els monjos cobraven com a senyors feudals de la vila. Posteriorment, també la plaça es va dir la plaça dels monjos o la plaça de la fira. Entre els arbres que trobem a la plaça, com ara roures americans i autòctons, alzines, sòfores, llores i xiprers (Cupressus semprevivens), fem menció especial d’aquest últim, arribant algun exemplar als 22 metres d’alçada. Als jardins del voltant es poden comptar fins a 33 xiprers de diferents mides. Aquest arbre originari de Grècia, Turquia i l'Orient Mitjà, va ser introduït i difós a la península Ibèrica de molt antic. Al nostre país sempre es troba plantat, mai no s'hi ha naturalitzat. És una espècie molt longeva que pot arribar a viure fins a dos mil anys (d'aquí ve el nom de “sempervirens”), i potser per això sempre se’l relaciona amb l’ús funerari. La seva fusta és dura, resistent a la humitat, no es veu atacada pels corcs i es fa servir en fusteria, torneria i escultura. Diu la tradició que elements llegendaris com l'Arca de Noè i el temple de Salomó eren fets en gran part de xiprer.