Modernisme entre arbres singulars

Un passeig pel modernisme Santcugatenc

La vila de Sant Cugat del Vallès, que esdevindria ciutat el 1978, va tenir fins a mitjan segle XX una activitat fonamentada en l’agricultura, i especialment en la vinya, conreu desenvolupat de manera significativa després de la Guerra del Francès i, sobretot, en obrir-se, el 1877, la carretera de Gràcia, que va afavorir el comerç amb Barcelona i va treure Sant Cugat del seu aïllament. El 1888, però, amb l’aparició de la fil·loxera, el creixement econòmic va patir un fort sotrac. S’atribueix a aquest fet l’estancament de l’activitat constructora i l’absència d’una burgesia rural local d’economia prou sanejada per donar un impuls modernitzador a la vila, paral·lel al que s’havia engegat en altres poblacions. Aquest fet no va permetre la construcció de grans edificis ni l’aparició d’un nucli artístic autòcton. El modernisme que havia esclatat a Barcelona entre 1888 i 1900 arriba a Sant Cugat amb retard, trigant uns 10 anys en anar-se’n introduint. No obstant això, Sant Cugat experimentà un creixement urbà fruit de la millora de les comunicacions amb Barcelona i de l’arribada d’estiuejants, esdevenint aquest el marc inicial de l’arquitectura modernista a la vila. La desvaloració de la terra i la proximitat amb la capital estimularen alguns barcelonins a fer inversions amb vista a la promoció d’un turisme de temporada que aixequés, tant a la zona més propera a la vila com als vessants de la serra de Collserola, torres d’estiueig. La carretera de Gràcia es convertirà en un camí bidireccional, és a dir, que comencen a arribar famílies benestants barcelonines a la vila per passar-hi les vacances. Primer van ocupar cases buides, degut a la emigració provocada per la fil·loxera, al carrer Sabadell, al carrer del Carme. Els pagesos de la vila havien abandonat les terres i havien anat a buscar feina a Barcelona, que en aquell moment necessitava mà d’obra per la construcció del port i de l’Eixample. El 1879 l’Ajuntament va aprovar la urbanització del Pla del Vinyet (Eixample Sud), una trama ortogonal que no té continuïtat amb la del nucli antic i això fa que els nouvinguts no tinguin gaire relació amb el poble. L’Eixample es construeix sobre les vinyes abandonades, per acollir la incipient burgesia local i captar nous estiuejants. Era una urbanització més enllà de la riera que deixava un espai buit entre el nou barri i el poble. En un principi, els estiuejants van trobar una vila en unes condicions molt precàries: carrers sense empedrar i estrets, enllumenat de gas acetilè insuficient, manca de clavegueram, manca de safarejos públics, serveis deficients, habitatges modestos, la poca higiènica ubicació del cementiri municipal i sense les comoditats habituals de la ciutat. Tot i això, la ciutat va anar modernitzant-se a poc a poc. Els edificis construïts a la vila durant els inicis del modernisme, van ser promoguts per gent del poble, pagesos rics, que va abandonar el model tradicional rural i que van optar per estètiques consagrades, sense innovacions modernes. La urbanització de l’Arrabassada s’iniciarà el 1896 i donarà lloc a la construcció d’habitatges de segona residència. A principis del segle XX arriba una segona onada d’estiuejants. Sant Cugat comença a considerar-se un lloc ideal: poble pagès presidit pel monestir, espai sense indústria i saludable, a prop del bosc. Encaixava perfectament amb els ideals higienistes. El municipi va donar suport a la onada constructiva de tipus residencial i no pas industrial. El 1917 s’obra una nova etapa perquè arriba el ferrocarril a Sant Cugat. Es redueix llavors el temps de viatge i molts estiuejants passen d’estar temporalment a la vila per a viure-hi permanentment i treballar a Barcelona. Alhora s’urbanitzen antigues vinyes marginals, com la Floresta o Valldoreix.